El retorn a la terra

Davant el boom de l’obertura del nous cellers sempre hi ha la sospita sobre els seu origen i intencions: capitals estrangers, empresaris d’èxit en diversos camps econòmics s’apunten a la festa del vi sense experiència prèvia. A Porreres s’aixeca un celler que representa un nou model. Un empresari d’èxit, cert i de camp aliè, cert. Però, diferent. Una persona que torna a la terra d’on va sortir per fer les seves empreses. I arribat el moment de la jubilació, emprèn un nou projecte al que aplica el seu entusiasme de jove jubilat amb àmplia experiència: Qui ve de la terra sap de que va i ho demostra fins i tot en els petits detalls: el nom de l’empresa: Blanca Terra, el color del sòl, el terroir, el blanquer on creixen les seves vinyes.

Unes vinyes no massa extenses on creixen harmòniques varietats locals i internacionals i amb nous projectes per encabir les varietats locals, aquelles que ens donen personalitat. Avui tastam Foravila, un blanc, cupatge de chardonnay i riesling. Varietats de terres més fredes que aquí agafen un nou aire. El vi de color clar i molt nítid és intensament aromàtic que anuncia el sabor afruitat i un punt àcid per adquirir la frescor tan estimada a l’estiu. El vi va fermentar en dipòsits d’acer i hi passà sis mesos amb les lies que li han conferit una suavitat subtil.

Sobre la taula un record per la desapareguda Jessye Norman, una de les grans sopranos dramàtiques dels darrers anys. D’ella ens quedam amb l’escena final del Tristany i Isolda wagnerià, la coneguda com a Liebestod. La Norman la canta com ningú. Vagi per ella el nostre record.

I de retrobades en la terra, retrobades en la música, com la de Cat Stevens que ha tornat amb la mateixa força que desenes d’anys enrere, diu en Climent, que proposa Morning has broken, com a exemple de vigor. Després d’uns anys arraconat dels escenaris per mor de la seva religió (es convertí a l’Islam), Stevens reprèn amb quasi setanta anys una carrera que fou brillant en els anys setanta i vuitanta..

Per Arànzazu, aquest vi li evoca, primer, un preciós tema de Maria del Mar Bonet, Nosaltres les dones, inclòs en el seu disc Alenar, i que diu així: “Nosaltres les dones som molt a prop de la terra/ preguntem als ocells que esperen la primavera”. Però també ens recomana De terres llunyanes, una evocadora peça breu per a piano que Robert Schumann va incloure en el seu recull Escenes de nins.

La passió pel vi es pot entendre com un foc passional, per això en Pere proposà Light my fire de The Doors però amb la versió de José Feliciano. I finalment també posà sobre la taula un record per la desapareguda Jessye Norman, una de les grans sopranos dramàtiques dels darrers anys. D’ella ens quedam amb l’escena final del Tristany i Isolda wagnerià, la coneguda com a Liebestod. La Norman la canta com ningú. Vagi per ella el nostre record.

Vivalví Orchestra.