Can Axartell: Amor a primera vista

El senyor Hans Peter Schwarzkopf de vacances a Mallorca es va allotjar uns dies a una finca situada a la vall de can Axartell, entre Pollença i Campanet, de la qual en va quedar enamorat. Va ser en aquell moment quan decidí rescatar una enorme finca de la vall que estava destinada a ser urbanitzada per començar a plantar-hi vinya.

Aquest és l’inici de la història i la continuació és un esplèndid celler camuflat dins la muntanya on el seu propietari hi ha transmès les seves idees de respecte al medi mitjançant l’estalvi energètic i l’agrocultura ecològica. En el celler la gravetat és la font d’energia per impulsar els trasbalsos de most i vi. A la vinya es practica l’agricultura ecològica i la defensa de les varietats autòctones de vinya que s’espera agafin protagonisme en el celler. De moment es concreta en una finca experimental on hi creixen el vinater blanc i negre, argamussa, mandó, escursac i pollença, entre d’altres, a l’espera de poder ser reconegudes oficialment com a varietats vinificables. En total cultiven 60 hectàrees, part de les quals són a Vilafranca, on hi creixen les varietats autoritzades amb la prohibició expressa del cabernet sauvignon i el chardonnay que ja n’hi ha molt en el món.

En un xafogós horabaixa de juliol cercam la fresca que no existeix, però trobam conhort en els dos esplèndids vins negres que ens ofereixen: Terrum i Ventum. Molt diferents en sabor, però ambdós representatius de les tendències actuals de vins lleugers on la fruita és protagonista i la fusta ha servit per domar els caires angulosos de certs components del vi. El Terrum, un varietal de callet on la vinya ha estat veremada fins a tres vegades perseguint la maduració esgraonada del raïm. Un vi amb molt de gust mallorquí. El Ventum, cupatge de merlot, syrah i callet, està dins la línia clàssica dels vins que s’han imposat aquests anys, però al que se li ha sabut donar un aire lleuger al complementar les tres varietats.

En Climent també suggerí una veu femenina, que bé podria cantar Teodorakis; ens referim a Sílvia Pérez Cruz i la seva versió de Corrandes de l’exili, que musicà Lluís Llach a partir d’un text de Pere Quart, amb acompanyament guitarrístic de Toti Soler

Després del tast, o millor dit, entre copa i copa, ens posam a pensar en les músiques que aquestes ens suggereixen. I són, realment, molt variades, semblant fins i tot desconnectades entre sí, tot i que si gratam una mica hi podrem trobar semblances. Mirau: Primer fou Arànzazu qui va rompre el gel (mai més ben dit en un dia calorós) proposant el tema Laura que Lluís Llach dedicà a la guitarrista Laura Armerich, qui a més de pertànyer a grups musicals de cambra solvents, co el Quartet Tarragó, acompanyà el cantautor durant anys.

En Pere es decantà primer per Grècia i en concret per les músiques del gran Teodorakis, “I si és interpretat per Maria Farantouri encara millor”, afegí.

En Climent també suggerí una veu femenina, que bé podria cantar Teodorakis; ens referim a Sílvia Pérez Cruz i la seva versió de Corrandes de l’exili, que musicà Lluís Llach a partir d’un text de Pere Quart, amb acompanyament guitarrístic de Toti Soler.

Les 4 estacions de Vivaldi també sortiren a rotlle. Les proposà el nostre sommelier convidat, Miquel Oliver que canvià d’estil i passà a Santana i el seu, sempre potent Black màgic woman.

El post-romanticisme alemany va tenir un protagonista absolut, Richard Strauss. Pere insistí amb qualsevol dels Quatre darrers lieders i Fanny Marí optà per la cançó Zueigmung del mateix compositor.

Vivalví Orquestra (Fanny Marí, Aránzazu Miró, Climent Picornell, Pere EstelrichAntoni Bennàssar).