Dieta terminal

Jaume Munar

Acaba un estiu atípic. Es diu que, per primer cop en anys, no hi ha hagut cançó de l’estiu. Tampoc denuncies fraudulentes per intoxicació alimentària als hotels de Balears. En canvi, el nombre de casos de balconing ha estat un dels més elevats. El món espera amb expectació l’estudi que descobrirà una sorprenent relació causal entre els tres fets. Mentrestant, la merda -amb perdó- ha seguit negant les platges de sempre, les àncores assolant la posidònia com sempre i les morenes han mort de manera misteriosa i massiva. Per sort, taurons i caravel·les portugueses han fet acte de presència. Es diria que el mediterrani s’ha decidit a donar un espectacle a l’altura dels seus banyistes.

A diferència de la relació que hi pugui haver entre els hits de l’estiu i el balconing, la que hi ha entre la salut de la nostra mar i el comportament de l’home és directa i cada cop més evident. La destrucció de la posidònia, el vessament d’aigües fecals i l’abocament de tot tipus de residus comença a tenir efectes constatables per a qualsevol ciutadà i no només per a científics especialitzats i grups ecologistes. Des de fa més de mig segle les Balears han venut al món el mite del mediterrani i de la seva dieta. Mites que, tot i haver estat sotmesos a maltractes i a fraus de tota casta,  s’han mantingut gràcies a un clima benvolent i a una mar saludable. En conseqüència, ja que sembla que no entenem altre llenguatge que el del negoci, pot ser hagi arribat l’hora de demanar-nos si el nostre mite i la nostra dieta seran possibles des d’una mar, més que morta, assassinada